La història de l’objecció de consciència i la insubmissió antimilitaristes al País Valencià ja forma part de l’Arxiu de la Democràcia i hi estarà disponible en els pròxims mesos
El dijous 22 de novembre, a les 20 h. al saló d’actes de la Seu de Sant Fernando de la Universitat d’Alacant, va tindre lloc l’acte anual de l’Arxiu de la Democràcia, presidit pel Rector, D. Manuel Palomar, en el qual es va fer reconeixement a les persones i associacions que han donat documentació a la Universitat en l’últim any i es va presentar un resum de la memòria d’activitats dutes a terme en el període 2017-2018. En nom del Moviment d’Objecció de Consciència del País Valencià, va intervindre Pasqual Pastor, històric pacifista valencià que va acompanyar els primers objectors de consciència als primers anys 70. Culmina s’aquesta manera, la creació de l’arxiu històrix del MOC del Pais Valencià, i la seua donació a l’Arxiu de la Democràcia.
Al final de l’article podeu trobar el text de la seua intervenció.
Aquest arxiu abasta la història del moviment antimilitarista, insubmís i d’objecció de consciència a Alacant, València i Castelló entre el 1971 i el 2002 –els anys del consell de guerra a la primera persona que es va negar a incorporar-se a files per motius polítics i el de la fi del servei militar obligatori– resumet en una cinquantena de caixes que contenen tot el material d’una època cabdal de la nostra història recent i que, des de la passada setmana, es troben a la seu de l’Arxiu de la Democràcia en la Universitat d’Alacant.
En el seu interior, ara a l’espera de fer l’inventari, catalogació i digitalització dels fons, es troba documentació original; cartells, revistes i fotografies amb imatges com les de la marxa per la pau celebrada en el Saler de València, campanyes contra els joguets bèl·lics, de manifestacions, o de processos judicials; publicacions com per exemple El Caragol (butlletí d’informació del MOC), En pie de paz o La puça i el general; enregistraments sonors i audiovisuals; dossiers de campanyes de suport a processos judicials i projectes per a organitzar el moviment d’objecció de consciència, a més de quatre llibres d’actes del MOC, que, malgrat ser una organització sense entitat jurídica, levantava acta de les seues reunions i debats.
De tot aquest material, acumulat al llarg dels anys, ha estat la voluntat dels seus propietaris fer-ne un ús social i apostar per la divulgació. La cinquantena de caixes que han arribat a la Universitat d’Alacant provenen de nou donants particulars, Santiago Almiñana, Jesús Eduard Alonso, Josep Tarrassó, Josep Francesc Blai, Pasqual Pastor, Rafael Rodrigo, Josep Antoni Tomàs, Francesc Garcia Barberà i Carlos Pérez Barranco, i els dos col·lectius del MOC que encara continuen actius: el grup Tortuga d’Elx-Alacant i Antimilitaristes-MOC de València.
La iniciativa de crear l’Arxiu Històric del Moviment d’Objectors de Consciència a el País Valencià naix en 2017 en una trobada de veterans objectors, insubmisos i participants del MOC al llarg dels anys a Llíria i va prendre forma en una reunió en el si de l’Arxiu Històric de Gandia el passat 23 de juny, on es van començar a arreplegar els fons dispersos per a donar forma a un arxiu del MOC que reunira els fons conservats i a partir del com es puguen plantejar processos de recerca i anàlisi, així com la digitalització, difusió i aprofitament a través del web i altres mitjans.
No va ser fins al mes de juliol quan es va decidir que la seua destinació final anara la Universitat d’Alacant, en una reunió entre representants del MOC i la directora de l’Arxiu de la UA, Mercedes Guijarro, i l’arxiver Jesús Alonso. L’arrelament i dimensions del projecte de l’Arxiu de la Democràcia i l’equip de professionals que en ell treballa ofereixen garanties per a la correcta descripció i difusió de l’arxiu de nova creació.
Intervenció de Pasqual Pastor en l’acte de reconeiximent de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant
22 de novembre 2018
Sr. Rector Magnífic, Sr. Vicerector de Cultura, Esport i Llengües, Sr. Coordinador de l’Arxiu de la Democràcia, companyes, amics, senyores i senyors
Permeten-me expressar-los l’agraïment dels objectors de consciència i insubmisos del País Valencià per l’interès de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant a integrar el fons documental que des de 1965 fins el 2002, per ara, dona fe de les lluites del nostre col·lectiu, al que des de l’inici s’hi integrà l’activisme de moltes dones, dels nombrosos judicis militars i civils, dels empresonaments als penals del franquisme. Comunicats de fulls de calco, pamflets, cartells, actes judicials, sentències, denúncies, impresos de vietnamita i ciclostil, textos manuscrits, revistes, dossiers de premsa, fotos, postals, adhesius… Papers engroguits pel temps que volen mantindre oberta llur memòria! Són testimoni de la repressió i de la difamació a la que fórem sotmesos per diferents governs, titllats d’insolidaris, inclús de formar part de l’entorn d’ETA, que sentirem l’amenaça de ‘mort civil’ en forma d’inhabilitació professional per a la docència, la salut o serveis socials en l’administració pública.
De l’entrega del nostre arxiu no esperem res més que aquesta memòria esdevinga una eina útil, contagiosa i fèrtil, més enllà de l’estudi acadèmic. Que la documentació d’aquesta etapa de la història de l’acció noviolenta servisca per a construir un relat rigorós i sincer del que ha passat. Que qui vullga ho puga conèixer, abans que el verí del revisionisme neofranquista ho embrute o ho negue. Però, per damunt de tot, volem que aquest llegat servisca per a mostrar el valor de l’acció noviolenta i de la desobediència civil per raó de consciència. I que davant els dilemes actuals esperone les lluites del present. Al cap i a la fi, aquesta no és sinó la crònica del curt tram que junts hem recorregut en el camí que esperem arribe al desmantellament dels exèrcits, instruments de violència i de dominació, com senyal d’un pas avant d’una societat més humanitzada. Perquè aquest arxiu de la memòria no mira al passat sinó al futur. I el que veiem en molts llocs són víctimes de la violència, les cendres de la destrucció que escampa la guerra. I davant d’això cal cridar «Ja n’hi ha prou!» «Mai més!»
La raó de ser de la memòria és mobilitzar-nos per a atrevir-se a escriure la història des d’una altra perspectiva, per que el recurs a la violència sempre ha fracassat. Cada minut el món destina vora 2.800.000 d’euros a despeses militars i moren 15 infants de malalties curables. La rentable indústria de la cursa d’armament està bloquejant l’eixida del subdesenvolupament de molts països pobres. I està endeutant-los greument a tots. En l’actualitat els conflictes al món s’afronten en guerres acotades fora dels països rics, on no els esguite la metralla. Però, és menys guerra perquè Europa no és el camp de batalla? És menys mortífera perquè els fronts estan dispersos? Durant el període que va des de 1948 fins avui, historiat com una etapa de pau, ha hagut més víctimes civils, més refugiats i més superfície devastada que en un guerra mundial. Resulta escandalós que en aquest tauler les víctimes, com els sirians o els iemenís, no hi compten. Ho han perdut tot. Però les nacions poderoses donen per fet que les víctimes civils no tenen res a dir. El soroll mediàtic no escolta les víctimes. Síria ja no és dels sirians. On és la veu dels 5.000.000 de refugiats? On s’escolta la dels activistes sirians? Cal dir que malgrat el govern genocida d’Assad, enmig de la repressió i les bombes a Síria encara perviu un moviment noviolent que no encapçala telediaris, però que estan donant al món una lliçó de determinació i resiliència.
I més escandalós encara, que a les víctimes de la fam, de la persecució i de la guerra Europa els talla el pas. Damunt, per a vergonya de la ciutadania, l’acció noviolenta dels voluntaris dedicats a salvar la vida dels nàufrags (Proemai) són denunciats judicialment com traficants de persones! Cal dir-ho una vegada més: El recurs a les armes és sempre el fracàs de la intel·ligència. Cap victòria militar val el preu que costa. Quina guerra pot justificar la mort d’innocents? Quina victòria pot curar que mataren el teu fill? Els que parlen de cirurgia bèl·lica són els que als morts civils els anomenen efectes col·laterals.
Cap victòria resol d’arrel cap conflicte. Cap ombra esborra cap ombra. L’ús de la violència no troba mai un final definitiu. Acabada la guerra no més hi resta el repartiment entre els guanyadors del botí de la victòria. Tanmateix, les causes dels conflictes persisteixen, d’amagat, però persisteixen durant moltes generacions. I en el moment més imprevist la tensió rebota de la boca tapada, reclamant el deute pendent i, normalment, amb interessos! I no pot ser d’altra manera per que la victòria bèl·lica només denota la força de les armes i mai la superioritat de la justícia. Darrere l’exaltació d’herois i les medalles només hi ha la cerimònia del blanqueig de la tragèdia. Quants herois de guerra vaguen oblidats de tots, exclosos, després del naufragi? Necessitem un nivell de civilització més elevat! Resulta paradoxal viure a l’època que disposa de les respostes científiques i tecnològiques per a escometre els greus problemes de la humanitat. Però els amos dels recursos ens han furtat el guió humanitzador de la història i no pensen més que en fer caixa. Què estem fent? És que tot això està massa lluny d’ací? Cóm de prop han d’estar les bombes per sentir-nos concernits? Com a sers humans sentim vergonya de balafiar tanta riquesa al món, inútilment. Vergonya de desaprofitar tants coneixements i avançada tecnologia, desviant els recursos del lloc d’on més fan falta, a detindre la tragèdia humana. Vergonya de que aquesta guerra a trossos siga observada des dels poderosos amb tanta indolència hipòcrita i calculat interès.
La memòria que duguem ací és la denúncia del prejudici segons el qual la violència de la guerra pot ser un mètode per construir la pau i de que els exèrcits són el seu instrument. Res més fals. La brutalitat mortífera, l’espant i el terror no poden estar mai per damunt de la raó, de la capacitat de la intel·ligència per a desvetlar el que és just, vertader, millor i definitiu a llarg termini. Això demana un aprofundiment democràtic de les institucions, de la societat, però també de la gestió del coneixement, de l’administració de la justícia, dels mitjans de comunicació, de l’educació ciutadana i de la participació social. No viurem una Europa dels ciutadans fins que a les escoles de tot el continent no es normalitze l’estudi d’un relat transnacional compartit de la història d’Europa. Encara hui cada país canta les seues glòries militars que no són sinó les derrotes dels veïns! I aquesta cultura segueix contaminant l’educació en tots els països. La desobediència civil per raons de consciència i la noviolència activa són el llenguatge amb el que hem d’escriure la prevenció i la superació dels conflictes. Ara que tornem a sentir tambors de guerra freda. Ara que tornen a alçar-se murs de la vergonya. Ara que la inimaginable concentració de poder financer en uns pocs decideix les regles del joc social en un món globalitzat, esprement dividends de la indústria de la guerra i la cursa d’armaments. Ara que l’economia segresta la sobirania dels ciutadans, deixant un rastre d’escandaloses escletxes de desigualtat per allà on passen. Ara que veiem atònits la regressió al que creiem soterrat, la possible reinstauració a Europa del reclutament forçós. Ara que el Ministeri de Defensa pretén infiltrar la cultura de la guerra en les escoles intentant fer adoctrinament pro-militar i exhibint-se a les fires d’oci per als infants com l’EXPOJOVE, pervertint el que a l’educació significa la cultura de la pau. El silenci de qui veu el crim escarneix les víctimes. Tornem a dir «No mataràs!» «No col·laboraràs amb els que maten, no consentiràs que es mate, no callaràs davant els que maten, no miraràs a un altre lloc quan maten». Matar, per més que es disfresse del que siga, és sempre el crim més execrable.
Aquest arxiu segueix obert a noves donacions que farem, per tal com el Moviment d’Objecció de Consciència segueix reivindicant el recurs a l’acció noviolenta i a la desobediència civil com a eficients eines democràtiques de lluita social. Per cert, per si volen apuntar-se, el nostre col·lectiu du a terme una campanya d’objecció fiscal al finançament del sistema militar, per la via de fer-ho constar a la declaració de la renda. Som hereus de molts bens, però també del sofriment patit per la humanitat. La memòria mirant al futur és l’homenatge que devem a les víctimes. Transformar-la en projecte pot ser la manera d’impedir que el seu dolor esdevinga inútil. Atents al que deia Albert Einstein: «El món no serà destruït pels que fan el mal, sinó més aviat pels que ho vigilen sense fer res».
Pasqual Pastor
